ELS NOSTRES CONTES

LA TEIXIDORA MÀGICA

Hi havia una vegada, una dona que es deia Joana. Era un poquet vella, ja devia tenir 70 anys. Era baixeta, tenia els cabells ondulats, grisos i curtets. Tenia els ulls cels i el nas petit i punxagut. La seva manera de ser era alegre i bondadosa. Estava casada amb un home de 75 anys que es deia Pere i vivien en una casa a Sineu, en el carrer de Es Mirador.

Un dia na Joana va pujar a les golfes per poder fer net les coses que hi havia. Mentre anava fent net, va trobar una teixidora que era de la seva mare de quan ella era petita. Va veure que hi havia una tela molt petita de color lila clar amb unes flors blanques i grogues estampades i va veure que en la etiqueta deia ''Joana''. Na Joana va pensar que era algun vestit que li havia fet la seva mare quan era petita i va dir:

                            

                                 -Quin vestit més bonic!

I va començar a filar. Però, a mesura que ella anava filant, anava recordant les coses de quan era petita. Recordava que quan era petita no hi havia televisió, tampoc no hi havia radios... També recordava quan anava amb els seus padrins al camp i li donaven figues per berenar, també que anaven a donar menjar a les gallines i a agafar la llana de les seves ovelles i deia:

                       -Ahhh!. Quants records me venen al cap! I de                                             pensar tant en les figues, vaig a menjar-ne una.

Na Joana va anar a la cuina, va agafar una figa, i se la va menjar. Va tornar a les golfes i va veure que ja havia fet mig vestit, i va dir:

                        -Ai! que bé ja tenc mig vestit fet!

I va seguir filant. Va seguir recordant que quan era petita només hi havia un o dos cotxes al poble i tots els altres mitjans de transport eren carros i bicicletes.

I poc a poc, sense adonar-se'n, va acabar de filar el vestit.

De sobte es va adonar que tenia les mans blanques, fines i les arrues que abans tenia havien desaparegut, llavors es va aixecar de la cadira i es va adonar que havia filat tot el dia i tota la nit, les cames eren més àgils, l'esquena ja no estava corvada i no li feia mal, els cabells eren llargs i brillants i estaven recollits en una cua amb un llaç daurat. Llavors va córrer cap al mirall i va veure reflectit en ell la imatge d'una nina de 9 anys i va dir:

                             - Torn a ser una nina!

I es va provar el vestit, i... li anava bé!...Llavors va succeir una cosa molt estranya, es va girar al darrera i va veure les figures de la seva mare, el seu pare i el seu germà que al llarg de la seva vida havia enyorat tant.

                                                 

                                                                                                                                                                      Biel

Les bogeries d'en Loroda

En el futur, quan els cotxes podran xerrar, una persona, que es diu Harry, va comprar un cotxe però el venedor li va advertir:

             - Aquest cotxe és capaç de fer qualsevol cosa i pot no agradar-li.

               - Bé, no ho crec. Ho vull.- va dir convençut.

               - Val però ja l'he avisat.

Harry ho va comprar, i al cotxe li va posar el nom de ''Loroda'' i se'n va anar a ca seva.

Loroda era molt aventurer però en Harry no.

En Loroda una nit es va posar ferramenta per tot i es va afegir moltes fulles, pareixia un arbust!

Es va colar en una base militar, arriscant-se a què li arrestassin, on hi havia avions supersònics i Loroda li va dir a un avió:

               - Hola, que et pareix fer una carrera per aquell bosc espès?

         - D'acord, però com no pots estar aquí si perds, activaré l'alarma.

                - Ok.

Loroda i l'avió varen fer la carrera però dins el bosc els animals varen començar a atacar a Loroda i li varen rebentar dues rodes però tenia de recanvi.

Al sortir del bosc duia moltes esgarrapades i va veure a l'avió per davant i per guanyar va treure uns nano-coets de la NASA , va anar súper ràpid i va guanyar per poc.

         - Has guanyat, no podem dir res d'això i mira com estàs, pots passar pel reparador súper ràpid.

         - Sí, perquè si el meu amo se n'adona de tot això, podré dir adéu a la meva llibertat. 

Així va anar al reparador però es va oblidar de llançar les rodes que estaven malament i se'n va anar amb elles.

Va haver d'anar súper ràpid a ca'n Harry perquè ja sortia el Sol, quan en Harry va ser al garatge per donar una volta va veure a en Loroda molt cansat i li va preguntar:

          - Per què estàs tan cansat? Què has fet aquesta nit? -va dir en Harry estranyat.

          - Res, no m'he mogut del garatge.

En Harry no s'ho va creure, perquè va veure les dues rodes punxades, va voler fer una petita volta per la plana però, per sort d'en Loroda només l'havia de dur al treball.

Quan en Harry va acabar de treballar va anar a una tenda de càmeres i alarmes d'alta seguretat i ho va col·locar per tot el garatge i li va dir a en Loroda:

        - Et mereixes aquest càstig, hauria d'haver fet cas al venedor! Mare meva!

En Loroda va fer un gest d'empipament gran i en Harry va activar les càmeres i se'n va anar.

Ara com podia en Loroda fer les seves coses?

Però de sobte, se li va ocórrer una idea: podia piratejar els sistemes de seguretat i poder fer la següent aventura, que era anar enmig d'una tempesta volant amb una desena de globus gegants i unes quantes motxilles propulsores.

Mentre fabricava el virus estava molt avorrit perquè estava molt vigilat i no podia fer res.

Un dia va acabar el virus i a més hi havia tempesta, va executar el virus i va agafar el material per fer la bogeria i va sortir del garatge.

        - Quina tempesta que hi ha, perfecte!. - va dir en Loroda content.

Volant amb la tempesta, havia d'esquivar els rajos, es va trobar amb l'avió de la base militar i li va preguntar:

        - Loroda, què fas en aquesta tempesta?

        - El mateix pregunto jo?

       - La resposta no t'importa i et recomano que vagis a ca teva perquè he vist un tornat, no és perillós per la ciutat però si no anem a una altra part serem història.

        - Val però vull apropar-me un poquet i m'aniré.

        - Bé, m'he d'anar ja. Adéu.

En Loroda es va apropar al tornat i li va fer unes fotos i per poc va poder escapar i tornar ràpidament al garatge.

Harry no va notar res de res del que va fer en Loroda en la nit i en Harry li va comprar a en Loroda una nova antena més potent.

A en Loroda li agraden les muntanyes russes i per tant va pensar que podia fer una i fer-hi pujar a en Harry.

Va tardar un mes en construir una muntanya russa ,que es deia "Muntanya russa de la mort", en un descampat molt lluny de casa i per enganar a en Harry li va dir:

      - Harry he vist una cosa que et pot agradar, te l'ensenyo?

      - D'acord.

En Loroda va anar súper ràpid a la muntanya russa mentre en Harry cridava de por.

Hi havia foc i coses punxegudes i anaven tan ràpid que no podia mirar, per tot però varen sortir il·lesos.

      - T'ha agradat?

      - La veritat és que sí.

En Harry va veure la intenció d'en Loroda: volia que es divertís i el va deixar lliure i tot dos varen fer bogeries molt divertides.

Fi

                                                                             Daniel 

                EL MAG I EL LLIBRE ENCANTAT

No fa molt de temps a una muntanya hi vivia un mag jovenet i un dia va dir:

          -Vaig a comprar i a cercar ingredients per una poció màgica.

El mag pel camí va trobar molts d'ingredients, també va trobar un llibre i el va obrir, va llegir les tres primeres pàgines i va dir:

         -Això és un llibre de màgia me'l quedaré per llegir-lo i fer un parell de trucs de màgia.

El mag no sabia que el llibre estava encantat, va provar de fer un dels trucs i va dir les paraules màgiques:

         -Ploma d'àguila, bec d'ànec i pèl de lleó que aquest truc vagi bé!!

El truc va fer que el llibre cobràs vida i aquest va dir al mag:

         -Si no compleixes les meves ordres et convertiré en granota.

El mag no va tenir més remei que fer el que va dir el llibre, a partir d'aquell dia el mag va haver de complir les ordres del llibre i el que manava era el llibre. Quan el mag es volia escapar de les ordres del llibre, aquest li recordava:

         -Seràs una granota abans de que toquin les hores, ja ja ja!!

El llibre va fer un encanteri al mag per saber sempre a on era.

El mag un dia va anar a ciutat i va trobar una dona molt maca i es varen fer nuvis, després d'uns anys el mag es va casar i va tenir dos fills.

La dona del mag no sabia res del llibre ni que ell era un mag, fins que un dia la dona li va dir:

         -Ves a comprar el menjar o si no no soparem.

El llibre no ho va voler i va fer que la porta no es pogués obrir perquè el mag no pogués sortir de la casa, el mag es va donar del truc de llibre i li va dir a la seva dona:

         -Per poder sortir hauré de fer un truc de màgia.

         -Com que hauràs de fer un truc de màgia? -va dir ella.

         -No t'ho volia dir, però hi ha un llibre malvat que no me deixa viure en pau.

El llibre me'l vaig trobar un dia pel bosc quan vaig anar a cercar els ingredients per elaborar una poció.

Els nins es varen sorprendre quan varen saber que el seu pare era un mag de debò, des d'aquell dia tota la família fa el que mana el llibre per poder seguir sense problemes.

I encara són vius, i si s'han barallat el llibre els ha convertit a tots en granotes.

                                                                              Toni

EN ROIG, EL CAVALL D'EN JOAN

Hi havia una vegada un nin anomenat Joan que tenia un cavall.

A aquest cavall li deien en Roig i l'estaven preparant per un concurs. Però un dia en Roig es va fer mal a la cama i no podia caminar, li varen fer tot el que podien però no varen poder fer res i en Joan estava molt preocupat i li digué a la seva mare:

-Mare! estic molt preocupat, que faran amb en Roig?

La seva mare li va dir:

          -No ho sé però estic segura que es recuperarà ràpidament i tornara a practicar amb tu.

En Joan un matí va sentir que un cavall cridava i tot d'una es va vestir i va berenar per poder anar a veure'r-lo. Quan en Joan va veure que el cavall era en Roig, va cridar tot content: 

          -Mare! En Roig ja està curat! -però encara no hi estava i en Joan es pensava que sí. El va montar, però tot d'una en Roig va caure amb mal de cama i en Joan es va quedar bocabadat.

En Joan tot d'una va cridar a la seva mare que anàs a curar a ne'n Roig ja que era manescal.

La mare d'en Joan li va fer una radiografía a la cama i va veure que ho tenia molt malament: tenia un ós romput. La seva mare li va dir a ne'n Joan - l'haurem d'immobilitzar i embenar la cama i no podrà caminar fins que passi un mes, en Joan cada dia contava els dies que faltaven per a què en Roig poguès caminar. El dia que en Roig va tornar a caminar en Joan es va sentir molt content però en Roig no podria córrer fins que es recuperàs del tot.

Un dia en Joan va veure que en Roig ja galopava i es va vestir i va anar a galopar amb en Roig.

Al dia següent en Roig i en Joan se'n varen anar al concurs de cavalls de botar i en Roig i en Joan varen quedar primers amb molta d'avantatge.

Però es comentarista ho va tornar a posar en càmera lenta i va veure que cossejava i varen descalificar en Roig i en Joan. En Joan va començar a plorar i estava molt trist.

En Joan va dir molt decidit:

          -L'any que ve guanyarem-.

Un any més tard en Joan i en Roig varen practicar i en tornar al concurs varen empatar amb el primer amb punts i tot es decidiria al dia següent.

Al dia següent en Roig ho va donar tot i en Joan també i aquell dia varen guanyar amb molta dificultat perquè el contrincant era el millor del món i el seu pare li va dir: 
       -Ho has fet molt bé Joan! i en Joan va contestar: 
       -Moltes gràcies.

En Joan va practicar molt més per anar ja a carreres de cavalls i també les va guanyar i es va fer ric.

Quan ja era més gran es duia molt bé amb una nina i es varen fer parella i després de tres anys varen preparar la festa de les noces que es feria a Binicomprat a partir de les vuit del capvespre fins a la una de la matinada. Passaren els anys i, en Joan i en Roig tornaren més vells i en Roig va morir. En Joan va comprar un altre cavall pel seu fill i tots dos l'entrenaven i jugaven amb ell.

Fins que un dia se'n varen anar a una carrera de cavalls amb carros i en Guillem va quedar segon perquè les carreres de cavalls amb carros eren més difícils. En Joan un dia va comprar un ca per regalar-lo a en Guillem pel seu aniversari. En Joan va seguir comprant cavalls i domant-los i es va dedicar a això.

Francesc

PREPARACIÓ PER LA CARRERA

Hi havia una vegada dos germans, na Marta i en Pep, que es construiren la seva bicicleta per participar a una carrera.

Na Marta feia la seva bicicleta rosa amb estrelles brillants, i en Pep blava amb pilotes de bàsquet.

Al dia següent varen començar a construir les seves bicicletes. Na Marta començà a pintar-la de rosa i en Pep a pintar-la de blau.

Per recuperar forces la seva mare els preparà un berenar.

         -Gràcies mare! Digueren els dos germans.

A continuació na Marta va fer les estrelles brillants i en Pep les pilotes de bàsquet.

Arribà el vespre i se'n varen anar a dormir i a descansar perquè el dia següent era la carrera.

         -Ja ha arribat el dematí! Digué en Pep.

         -Sí, anem a preparar-nos! Digué na Marta.

Es prepararen un berenar i la beguda cada un.

         -Marta què bonica la teva bicicleta!

         -Gràcies! La teva és molt bonica també.

Carregaren les bicicletes a la furgoneta i amb un tres i no rés arribaren al poble veï.

Els seus amics, en Joan i na Pepa, es sorprengueren amb les seves noves bicicletes.

         -Marta, preparada?

         -Sí!

         -Bona sort!

         -Gràcies.

      -Sussssss! Digué el senyor Pinya, l'home de la  fruiteria.

Tots sortiren com a bales i en arribà a la meta fou na Marta amb la seva bicicleta rosa la primera. L'hi donaren una medalla.

En tornar a casa na Marta ensenyà la medalla als seus pares i als seus padrins i després la penjà a la seva habitació.

Àngela 

                   El Cavaller i el platí maldit

Hi havia una vegada, un cavaller que es deia Joan.

Volia ser el millor cavaller del món i entrenava molt per ser el millor. Fins que un dia va entrar a un castell i va trobar un pergamí maldit que xerrava d'una espasa llegendària molt forta. En Joan va mirar el pergamí i aquest es va desfer per culpa d'un cavaller fosc.

En Joan va decidir que aniria a cercar l'espasa per destruir al cavaller fosc. El pergamí advertia que hi havia el platí maldit i només el podia tocar un home amb molta valentia. Per poder arribar fins al platí hauria de passar per molts de perills i també per les proves d'uns éssers superiors i misteriosos.

El camí era molt llarg, haurien de passar pel bosc veraç, la font de la voluntat, la cova de les emocions, de les ruïnes de la terra i els oceans per arribar al món distorsió amb un tres i no res va collir el seu cavall i li va dir:

-Golden Sun a tota màquina.

En Joan i en seu cavall anaren al poble on vivia el seu millor amic que es diu Marc, li explicaren tot i ell els hi va dir:

- Val, vendré amb tu Joan.

- Genial , va dir en Joan. Però tu no tens de cavall Marc!

- En Marc contestà: - ostres! on trob un cavall?

- En Joan li va dir: - sí, anem a l'estable?

Anaren a l'estable. Varen veure molts de cavalls, van mirar tots els cavalls i cap li va agradar, però quan varen veure al venedor aquest els hi va dir que acabava de rebre un cavall molt bonic, i en Marc el volia. El va comprar per trenta rupies, i a en Joan quasi li va donar un infart, pel preu, que es va caure del cavall.

Varen anar cavalcant amb els seus cavalls, fins que varen arribar al bosc veraç i varen veure la criatura, era un poc petita i podia levitar amb poders psíquics, el cap era vermell, es deia que era el ser que feia que les persones tinguessin emocions i al cap de'n Joan a la seva ment que una veu li deia:

- Tu ets digne d'obtenir el platí i forjar la espasa Joan, ell va dir:

- Sí!

- Doncs hauràs de passar la meva prova i per cert, el meu nom és Mesprit.

- D'acord, contestà en Joan.

- Has de derrotar a l'ogre de foc!

I de cop i volta va aparèixer l'ogre.

Varen treure les espases i començà la lluita, intentaren donar-li amb l'espasa quan es va adonar que tenia aigua i li va llançar a l'ogre i el va derrotar.

En Mesprit va dir:

-Sí, ets digne de seguir.

I li va donar una empunyadura.

La varen guardar i, molt bé la primera prova superada i se'n varen anar a la font de la voluntat i es varen trobar l'ésser, tenia el cap blau i podia levitar. En el cap d'en Joan va sentir una veu que deia:

-Ets digne de la meva prova?

-En Joan va dir: -Sí, i quin és el teu nom?

-El meu nom és Azelf i hauràs de derrotar l'esquelet.

Varen començar la batalla, intentaren ferir a l'esquelet i no va funcionar i en Marc va pensar que si el llançaven a la font el derrotarien. El varen llançar a l'aigua.

-Heu derrotat l'esquelet, enhorabona! Va dir Azelf

-Gràcies! Varen contestar els valents cavallers.

-Agafa això, el costat de l'empunyadura.

Li donaren les gràcies una altra vegada i li digueren adéu.

-Adéu, contesta Azelf

Van arribar a la cova de la voluntat i un ésser amb el cap grog que podia levitar els va dir:

-Benvinguts els dos germans meus m'han parlat de vosaltres en Mesprit i n'Azelf.

En Joan li va dir quin és el teu nom?

-El meu nom és Uxie i es pronuncia Uxi

-Val.

-A la prova que ens passarem el dia parlant haurem de derrotar a un fènix de raigs.

-Val.

Llavors va començar la batalla i varen decidir posar-se un vestit antiraigs. Van derrotar el fènix de raigs i li donaren un costat d'empunyadura en Uxie va dir:

-Adéu

-En Marc i en Joan van dir adéu i se'n anaren.

Arribaren a les ruïnes de la terra i dels oceans on reposaven els creadors de la terra. Allà hi havia l'ésser de la terra, deien que va fer els continents i el de la mar que va expandir els oceans i es deia que van disputar una gran batalla en el passat.

Els herois sentiren una veu al seus caps: en Joan, el de la terra, i en Marc, el dels oceans. En Joan li va dir:

-Quin és el teu nom?

-L'ésser li va dir l'omnipotent Groudon

-Val i per què estic aquí?

-Perquè t'he triat, per destruir al cavaller fosc, l'ésser d'aigua és nom Kyogre i li diu el mateix però us donarem un orbe. A tu et toca el de la terra, al teu amic el dels oceans, fusionau-ho amb el platí i tindreu cadascú un poder diferent.

-Val i la prova?

-La prova, és passar amb sigil sense que et vegin els soldats del magma

-Val, Groudon.

Va fer la prova i s'amagava per tot per atacar de manera sigilosa.

Va superar la prova i en Groudon el va felicitar i es va acomiadar.

Es va trobar a devora d'en Marc i li va dir en Joan tot el que havia passat i en Marc també.

Llavors van arribar a un lloc molt estrany i va dir en Joan: mira, una esquerda en mig del camí. i en Joan va dir:

-Mira una esquerda enmig del camí

-Tenc una sospita!

-És el món distorsió!

Entraren a l'esquerda i el món era estrany, no hi havia gravetat, hi havia arbres. N'hi havia que eren il·lusions fins que varen veure el platí devora un ésser i en Joan li va dir:

-Quin és el teu nom ?

-La criatura va dir: el meu nom és Giratina, el governador del món distorsió i us mataré.

En Joan i en Marc varen explicar el que havien fet i el que volien fer, en Giratina es va calmar i els va donar el platí. Llavors van forjar l'espasa i havien d'anar a derrotar al cavaller, però això és una altra aventura i aquesta no serà la darrera aventura.

Joan Marc

LA LAURA I LA SEVA CAIGUDA

Hi havia una vegada una nina anomenada Laura que tenia 10 anys, ella anava a jugar a pàdel i un dia va caure i es va rompre la cama. Va anar a l'hospital i va esperar una bona estona fins que la varen cridar.

• Laura, a la sala 1.

Li varen dir que li posarien guix i molta bena i el metge va dir:

• Has de dur el guix durant un mes.

A na Laura el que li anava pitjor era caminar amb crosses, li anava molt malament. En un dia va caure quatre vegades.

Al dia següent la seva mare la va acompanyar al metge.

• Hola, soc la mare de na Laura, venc per dir-te si pots fer alguna cosa a les crosses ja que em pareix que no van bé, perquè la meva filla en un dia ha caigut moltes vegades.
• Hola Laura, de culades que has fet et tenc que donar una cadira de rodes i en lloc d'estar un mes hi hauràs d'estar dos.

La seva mare estava molt preocupada per que el dia següent era el dia de les disfresses i tenia que anar disfressada de la Prehistòria, i na Laura i la seva mare es posaren a pensar amb qualque cosa.....

- mmm....

- mmm....

A la fi na Laura va tenir una idea,

- Mare he tingut una idea!!!

• Quina filleta meva?
• Doncs anar a la rua amb uns pals i enrevoltats de pell i òssos d'animal!
• M'ha agradat molt la teva idea filla, ho farem així.

Quant varen arribar a casa seva, la mare de na Laura va agafar dos pals llargs i els va embolicar amb pell i òssos d'animal. Na Laura es va posar molt contenta perquè podia anar a la rua amb el seus amics.

• Síiii, puc anar a la rua!!!!!

Al dia següent els seus amics li preguntaren:

- Què t'ha passat Laura?

- Sí, què t'ha passat!?

- Doncs que jugant a pàdel vaig caure i m´he romput l'òs.

La seva mestra María José va trobar que l'idea de les crosses estava molt bé i li va posar un positiu:-

• M'agrada molt la teva idea Laura, et posaré un positiu.
• Moltes gràcies mestra-. Va dir na Laura satisfeta.
• Ah! per cert, nins i nines, el director ens ha dit avui dematí que ha organitzat un concurs de quin nin o nina de cada classe té la disfressa més ben fet i la gent del poble triarà el que els hi ha agradat més i regalaran dos llibres d'aventures i molts de jocs, ah i tots el nins i nines han de concursar.
• Síiiiiii!!!

Ja eren les onze, l'hora de sortir, tots anaven molt ben vestits perquè volien guanyar el concurs.

Tota la gent del poble es va posar molt contenta i bocabadats.

-Ohh quins nins i nines més bonics!, mmm... jo no sé qui triar mmm...

Els nins i nines estaven molt contents i nerviosos.

Tots varen tornar a l'escola a les 11:30h, l'hora de berenar i després, quan varen acabar de berenar tots, varen baixar al pati de l'escola a concursar.

Ja era hora de fer el concurs i el director va començar a xerrar:

• Hola nins i nines!!! avui és un dia molt important ja que celebram la rua i els mestres hem tengut una idea, fer un concurs de quin nin o nina va més ben vestit... Bona sort a tots i totes!
• Moltes gràcies director!-. Varen dir els nins i nines.

I van venir tots el pares i mares.

La que va dir el guanyador o la guanyadora del concurs va ser na Toninaina.

- Bon dia nins i nines, venc a anunciar-vos una cosa, jo soc la que dirà el guanyador o la guanyadora del concurs!!!

Varen dir els guanyadors i ara tocava als de 5è A, la classe de na Laura.

- El guanyador o guanyadora de 5è A és : Na Laura!

• Molt bé Laura! -va dir la seva mestra.

Na Laura va sortir a l'escenari i la seva mestra també per agafar els regals per que na Laura no podia.

Tots els nins i nines de la classe es varen posar molt contents.

A les dues, la mare de na Laura la va venir a cercar, i na Laura li va contar tot. La seva mare en sentir allò es va posar molt contenta per na Laura perquè va guanyar moltes coses.

A continuació, es varen anar a dinar a un restaurant per celebrar-ho.

Ho va celebrar amb tots els seus amics i amigues.

Es varen anar a dinar al Mc Donals i tots el nins i nines varen guanyar dues sorpreses, una va ser que es varen anar a dinar al Mc Donals i l'altre sorpresa va ser la joguina del Happy Meal.

I aquí acaba l'història de na Laura.

Margalida

                      UNA GRAN AVENTURA

Hi havia una vegada una nina que es nomia Maria a la que li agradava molt tenir aventures amb la seva amiga Aina.

Un dia li va dir a son pare:

-Pare, puc anar d'aventura a les muntanyes amb la meva amiga?assus

-Sí, filla, però ves alerta a no caure- li va dir son pare.

Les dues nines partiren cap a la muntanya. Quan estaven a punt de començar a pujar la muntanya varen veure que dalt hi havia un poc de neu i varen haver de tornar a casa a cercar: els guants, la bufanda, les botes de neu, etc...

Després varen tornar cap a la muntanya d'aventura per la neu, quan varen ser a la mitat de la muntanya varen veure que es feia de nit i varen veure un llum.

Com més s’hi acostaven més enfora es feia el llum.

Varen apagar el llum i s’hi varen acostar poc a poc per veure qui era.

Quan s’hi varen acostar varen veure que fugia cap al final de la muntanya, i es va llançar cap al precipici, i les dues nines, que estaven ben espantades, mirant com el llum es llançava, es varen agafar i es varen amagar a un forat que tenia l’arbre.

Quan varen veure que el llum ja havia desaparegut, varen tenir curiositat per a saber el que havia passat i varen anar per allà on el llum havia fugit i quan s’acostaren al precipici veren que no era un sol llum, eren molts de llums i veren que era una nau i de sobre varen veure que baixava com un home i una dona molt estranys, duien com un tassonet i com unes llavors de qualque planta.

Les dues amigues varen mirar bé on ho sembraven, per poder anar un altre dia a investigar el que podien haver sembrat aquells dos estranys. Els dos estranys es varen tornar a ficar dins aquell objecte tan estrany i amb un tres i no res, no veren el llum.

Les dues nines estaven molt esgotades, i no sabien si podrien arribar a casa seva, però quan anaven baixant de la muntanya veren un cotxe i els demanaren si les podien dur al poble.

Quan varen arribar a casa seva varen anar a dormir per tenir forces el dia següent i poder anar d'aventura a la muntanya a veure el que havien sembrat .

El dia següent contarien totes les aventures que havien viscut ella i la seva amiga Aina.

Marina